(Expansion.com) La Direcció general d’Assegurances i Fons de Pensions (DGSFP) ha publicat en els últims dies una sèrie de pautes interpretatives relatives a les assegurances vinculades a préstecs hipotecaris, amb la intenció de millorar la protecció dels drets dels deutors hipotecaris en relació amb les assegurances que, com és sabut, les entitats financeres solen imposar a l’atorgar un crèdit afermat amb garantia hipotecària.
L’oportunitat o inoportunitat del moment per a la publicació dels criteris de la DGSFP està per veure’s, atès que el consumidor d’aquests productes ara mateix té la seva atenció posada no en aquest aspecte del crèdit hipotecari, sinó en les dificultats per a assolir la concessió del préstec; per altra banda, les esperances posades en el negoci bancari per molts asseguradors, que veuen en les xarxes financeres gran potencialitat per explotar en la venda d’assegurances, poden ara trobar resistències inesperades i indesitjades.
Parteixen aquests criteris de la DGSFP d’assenyalar, en primer lloc, que “la legislació vigent no imposa amb caràcter general i de forma directa al deutor d’un préstec hipotecari l’obligació de contractar assegurances sobre l’immoble hipotecat”. Així, la DGSFP declara, que no es pot imposar al deutor hipotecari la subscripció d’una assegurança de danys sobre l’immoble hipotecat com obligació essencial i imprescindible per a la concessió del préstec hipotecari.
En segon lloc, la DGSFP estableix que “el creditor hipotecari no té la condició d’un ‘beneficiari’ amb dret propi a cobrar la indemnització corresponent al sinistre del bé immoble. El que li reconeix la Llei és el dret que la garantia real que pesa sobre l’immoble s’estengui a la indemnització, però aquesta indemnització únicament ha de ser lliurada al titular del bé assegurat, és a dir, al seu propietari”.
D’aquesta forma, la DGSFP indica que el prenedor de l’assegurança en una pòlissa de danys ha de ser igualment el seu beneficiari, pel que l’entitat creditícia no pot ocupar aquesta última posició jurídica en cap concepte, en el que potser sigui l’aspecte més rellevant i impactant dels nous criteris.
Això implica que davant la recepció de qualsevol indemnització pel prenedor de l’assegurança, això és, el propietari de l’habitatge o immoble, motivada per un sinistre en l’habitatge, assenyali el que assenyali l’acord amb l’entitat bancària o financera, la indemnització econòmica rebuda haurà d’ingressar-se en el patrimoni del prenedor i no ser-li lliurada al creditor hipotecari directament, devent aquest últim seguir les lleres jurídiques habituals per a reclamar aquestes quantitats.
Desconfiança sobre el sector financer
No podem deixar d’aventurar que tal plantejament, deixant de costat les seves facetes positives, pot ser certament inoportú en un moment en el qual les entitats financeres precisen una confiança i garanties extraordinàries en la concessió dels seus crèdits a particulars.
No para en aquest punt la DGSFP, sinó que a més afegix que aquelles pòlisses d’assegurança de danys ja contractades en les quals consta com beneficiari el creditor hipotecari, és a dir l’entitat creditícia, són “inadequades i contràries a les bones pràctiques i usos en l’àmbit de les assegurances privades”, punt aquest que no només posa contra les cordes la validesa dels esments existents, per contrast amb el 1255 del Codi Civil, sinó que obliga a les asseguradores que canalitzen aquest tipus de productes a una revisió immediata de les seves pràctiques de contractació, sota pena de quedar exposades a ser sancionades per infraccions de la normativa d’ordenació i supervisió de les assegurances privades.
Pot ser, finalment, que els criteris de la DGSFP vagin un pas per darrere del que succeïx en el mercat. Així, hem de recordar que en els últims mesos les entitats financeres no s’han limitat únicament a exigir als consumidors la subscripció d’assegurances de danys per a atorgar crèdits hipotecaris, sinó que a la també habitual exigència de contractar una assegurança de vida s’ha sumat la imposició de subscriure lesdenominades “assegurances d’atur” o assegurances de protecció a l’atur.
En aquest sentit, diferents associacions de consumidors vénen denunciant aquesta pràctica, que si bé no és esmentada directament en els criteris interpretatius de la DGSFP als quals al·ludim, bé pogués considerar-se de forma semblant i exigir, per tant, a asseguradors i entitats financeres una exquisida cura a l’hora de plantejar tals requisits als prestatarios.
Deixa el teu comentari